Entrevistem a Chris Naylor, investigador principal The King’s Fund, una organització sense ànim de lucre que treballa per millorar l’atenció en salut al Regne Unit. Recentment, ha participat en l’elaboració de l’informe “Bringing together physical and mental health: a new frontier for integrated care” (Març, 2016). L’informe explora la tercera dimensió de la integració, mencionada a l’estratègia del National Health Service (NHS) “Five-year forward view”, per agrupar la salut física i la salut mental.

  1. Existeix l’evidència que separar la salut física de la salut mental no és econòmicament assequible tant pels governs com pels sistemes de salut. No obstant això, en quin punt es troba el Regne Unit o Europa en la implementació d’una integració plena del sistema de salut?

S’ha posat molta atenció a la integració de les diferents parts dels sistemes. S’ha fet molt en la integració de la salut i els serveis socials, i també en la integració de l’atenció primària amb l’atenció especialitzada.  No obstant això, respecte a la integració de la salut física i la salut mental és una cosa de sentit comú per a molta gent, però no ha rebut l’interès necessari des de l’esfera política. Crec que, parcialment, és fruït de la cultura. Tendim a veure el cos i la ment com coses diferents. A l’àmbit mèdic, sovint la psiquiatria està separada de la resta d’especialitats mèdiques. Hi ha cultures professionals molt diferents en aquestes dues comunitats.

  1. A part de la cultura, quines altres barreres existeixen per a la implementació d’un model d’atenció integrada en salut?

Hi ha actituds estigmatitzants de la societat cap a les persones amb un trastorn mental. Si veiéssim l’atenció en salut mental com una part més de la rutina dels serveis de salut, i si no l’anomenéssim salut mental, llavors l’estigma desapareixeria.

S’entén per salut mental com una cosa diferent de la salut física. Hi ha un cert grau de por al voltant de les malalties mentals que creen, en conseqüència, molts efectes. Una de les conseqüències és que els pacients no sempre parlen lliurement dels aspectes psicològics de la salut. Per exemple, senten angoixa per parlar de la seva depressió perquè potser poden sentir-se jutjats o se’ls deixi a un costat. Una altra conseqüència de l’estigma és que la gent no sempre busca ajuda per atendre els efectes psicològics de les seves malalties. A més, els professionals de salut mental se’ls considera com a professionals “de segona fila” dins del sistema de salut.

Des del meu punt de vista aquesta manera de veure les coses és una manifestació més de les creences estigmatitzants que existeixen en la salut mental. També hi ha barreres tècniques i institucionals.

  1. A l’informe del The King’s Fund “Bringing together physical and mental health: a new frontier for integrated care”, es defineixen deu prioritats per a la integració de la salut física i la salut mental i a on l’atenció primària juga un rol important. Com es podria enfortir l’atenció primària perquè ofereixi una millor atenció a les persones amb un trastorn mental greu?

A l’atenció primària és on s’atenen la majoria dels problemes de salut i hi ha molta varietat en el grau d’efectivitat de l’atenció en salut mental prestada a l’atenció primària. Hi ha tres àrees on podem veure millores. En primer lloc, ens trobem amb el tema de qui atén la salut física de les persones amb trastorns mentals greus, que sovint és pobra i, a vegades, és fruït dels efectes secundaris de la teràpia farmacològica per tractar la malaltia mental. Succeeix alguna mena de disputa entre els metges d’atenció primària i els psiquiatres sobre qui és el responsable de la salut física d’aquests pacients.

Jo crec que ambdós professionals tenen una part de la responsabilitat per a la millora de la salut física dels pacients amb un trastorn mental greu, per exemple, per garantir que els pacients reben una revisió mèdica anual on s’avaluen els problemes físics. En segon lloc, s’ha avançat en els models coll roboratius en salut que atorga a l’atenció primària un rol més ampli en la gestió de la depressió o de l’ansietat, i es treballa estretament amb els professionals de salut mental del centre d’atenció primària.

En tercer lloc, hi ha la relació amb els símptomes mèdicament inexplicables i els símptomes físics que no tenen una causa orgànica identificada. Els metges de capçalera reben formació per tractar aquest tipus de pacients de manera efectiva, ja que sovint estan mal gestionats pels sistemes de salut.

cita-Chris-Naylor-cat

  1. Més formació seria necessària per un sistema de salut completament integrat…

 Més formació és necessària i calen missatges més clars des del personal directiu d’atenció primària sobre la salut mental. Si mirem institucions com Intermountain, als Estats Units, allà es gestionen de manera integrada els serveis de salut mental en atenció primària de forma efectiva en els darrers 15 anys. Una de les coses absolutament essencials d’aquest èxit han estat els missatges consistents que s’han difós des de la direcció del centre sobre que “la salut mental és un component més de l’atenció en salut i és una part de l’atenció primària”. Per tant, aquest tipus de missatges i la formació al personal mèdic i no mèdica és important. Compartir les instal·lacions no és suficient, és necessari treballar conjuntament a través d’interconsultes o espais per l’aprenentatge entre professionals.

  1. Com es podrien ampliar les bones pràctiques de les iniciatives d’integració que sorgeixen en l’àmbit local a una escala regional o nacional?

Al Regne Unit tenim unes àrees en el país anomenades “vanguard sites” que consisteixen en la implementació de diferents models d’integració a escala local que s’avaluen amb la intenció de replicar i ampliar de manera ràpida la cobertura d’aquelles iniciatives que han estat més eficaces. Políticament, l’objectiu és que el 2020 la meitat o més del territori estigui cobert amb nous models d’integració en salut. En aquest sentit, existeixen una estratègia pels cinc anys vinents de l’NHS i una altra per la salut mental que es va llençar a principis d’aquest any pel període de 2016 al 2020. Aquesta estratègia parla de la reconnexió de la salut mental amb la resta del sistema de salut. No és qüestió que siguin només els professionals de salut mental els qui liderin el canvi, sinó que és una cosa de tots perquè el que sovint veiem és que aquests professionals ja estan entusiasmats amb aquesta agenda, però aquesta necessitat no es veu tant en els altres àmbits del sistema. Així que, si hem d’anar lluny amb aqueta agenda, necessitem veus més enllà dels professionals de salut mental, necessitem gerents d’hospitals, equips directius, metges de capçalera, etc. En definitiva, es necessita a tot el sistema de salut per aconseguir aquesta integració.