Entrevistem la directora de la Federació Salut Mental Catalunya, Marta Poll, per parlar sobre l’informe “Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya” que han presentat juntament amb la Federació Pere Tarrés.

  • Quin és l’estat de la salut mental dels nens i adolescents a Catalunya?

Hi ha una dada rellevant  que ens diu que el 78% dels trastorns mentals apareixen abans dels 18 anys. Per tant, els programes de prevenció i de promoció abans d’aquesta edat són indispensables. Una de les coses que ens trobem a Catalunya és que, actualment, no sabem quins programes de promoció i prevenció es desenvolupen, sabem que n’hi ha molts, però no hi ha un mapa que ens permeti identificar-los i avaluar-los. Cal saber quins funcionen millor i quins no, i començar a plantejar-nos la possibilitat de generalitzar-los arreu del territori. Aquest és un dels elements que per nosaltres és cabdal de l’informe, i així ho hem transmès a les diferents conselleries de la Generalitat de Catalunya.

El Pla europeu 2020 indica que el tema de la prevenció és fonamental. A Catalunya s’inverteix més en altres aspectes d’atenció a la salut mental com, per exemple, en l’hospitalització.  Quan ja tenim identificat el problema, aboquem molts recursos aquí, però en destinem pocs a la prevenció més primària. L’informe senyala que és molt important destinar més recursos en la prevenció i la promoció de la salut mental perquè segurament, a la llarga, estalviarem molts recursos d’altres àrees.

Han incrementat els casos que s’atenen en els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) en un 7% en el darrer any. Si mirem més enrere, hi ha hagut un augment important en els últims anys. Això ens fa pensar que detectem millor les situacions, que això està molt bé i és una bona notícia, però alhora no hem estat capaços de dotar de més recursos a la xarxa de salut mental per atendre bé aquestes situacions. Per tant, tenim un problema de saturació: tenim més capacitat per detectar, però poca capacitat per atendre de forma adequada.

Per això, creiem que és una de les coses que s’haurien de revisar, no només en els CSMIJ sinó que de forma més transversal en el sistema de salut i en l’educatiu. El paper dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica és molt significatiu, tot i que tenen una capacitat molt limitada per atendre i acompanyar a les famílies i els docents de les escoles i instituts i també en l’atenció precoç.

Un altre problema que apareix és que hi ha uns factors de risc individuals, de l’entorn familiar, i de l’entorn on viuen els infants que poden determinar, d’alguna manera, que hi hagi més probabilitat que aquell infant pugui patir un problema de salut mental.

  • Com ha afectat la crisi econòmica en la salut mental de les famílies?

Tenim dades que en adults a l’atenció primària hi ha hagut un augment de trastorns d’ansietat i de depressió. El que l’informe diu és que si tenim famílies on hi ha tota una sèrie de factors de risc derivats de la crisi econòmica com situacions de dificultat d’accés a l’habitatge, de manteniment del lloc de treball…, això té un impacte evident en els infants i els adolescents. En situacions on el context social acompanya menys, derivat d’una crisi, s’ha de prestar molta més atenció als infants i adolescents.

  • Els nens i els adolescents es troben barreres en l’accés a l’atenció en salut mental?

Un dels reptes que s’esmenta a l’informe és l’accessibilitat. Una de les barreres és l’estigma, la dificultat per consultar o demanar ajuda quan hi ha un problema de salut mental, la negació de la situació que fa la família i l’entorn.

Una altra barrera és que no tenim equitat territorial i hi ha llocs on ens manquen molts recursos, i per tant és difícil accedir a aquests recursos si no estan disponibles en el territori. O també, hi ha recursos amb menys dotació que fa que sigui més complicat accedir-hi.

En aquest cas, no estem parlant estrictament de recursos de salut mental, sinó de qualsevol  recurs que pugui atendre a aquests infants. Per exemple, el programa de suport a l’atenció primària, que és un programa rellevant, acompanya els professionals que estan a les àrees bàsiques de salut, en aquest cas els pediatres, per poder identificar bé aquestes situacions i atendre-les, només està desplegat al 30% del territori català. Per tant, la majoria dels territoris no disposen d’aquest suport i dificulta que des de la pediatria es puguin detectar casos de salut mental.

Nosaltres sempre diem que no és només el fet de poder accedir a un recurs o a un servei, sinó que en accedir-hi es pugui trobar l’atenció que realment es necessita. Cal un abordatge que permeti realment donar resposta a les persones, que això també és facilitar l’accessibilitat, no només que jo pugui entrar i tenir una part de l’atenció que necessito. Cal una atenció amb una perspectiva més terapèutica: un suport psicològic, un acompanyament, un suport en l’àmbit educatiu, etc.

  • Com pot contribuir la integració de la salut física i la salut mental en la consecució dels reptes que proposa l’informe?

Això és un altre dels elements claus de l’informe: la necessitat d’integrar les diferents xarxes. Fa unes setmanes, el periodista Carles Capdevila parlava que les persones no les podem tallar a trossets i que cadascú s’ocupi d’una part, d’un dit, d’un peu…, sinó que formen part d’una globalitat. El mateix ens passa, l’informe evidencia les grans dificultats que tenim en el sistema de salut per treballar en xarxa. Això vol dir, posar-nos d’acord a l’hora d’establir una primera aproximació diagnòstica conjunta, identificar quines són les necessitats d’aquell infant o d’aquell adolescent o de la família, marcar un pla de treball comú i utilitzar eines d’avaluació conjuntes. Tot això encara es fa de manera molt fragmentada i, per tant, aquest abordatge integral és indispensable. L’informe apunta la necessitat d’establir unitats funcionals, no tant per coordinar-nos i dividir-nos la feina, sinó per treballar tots plegats amb un únic pla de treball, uns objectius compartits i tenir a la persona, al pacient al centre.

Un altre repte és com fem partícips a les famílies i als infants, perquè ells també han de formar part d’aquest equip. De quina manera els incorporem, participen i escoltem quines són les seves necessitats. Això encara ens costa una mica, no som capaços moltes vegades de visualitzar realment les necessitats des d’aquesta perspectiva. Les veig jo com a professional o les que veu l’altre com a professional, que poden ser diferents, però les que percep la persona ens costa molt escoltar-les i compartir amb ells, fins i tot, el pla de treball.

  • En aquest mapa de recursos que es recomana realitzar, també es contempla recollir la formació que tenen els professionals?

Una de les coses que s’identifiquen és que s’ha de formar adequadament a totes les persones que intervenen amb els infants i els adolescents. Una de les coses curioses que vam identificar a l’informe és que els professionals de salut mental en saben molt de salut mental, les persones de l’àmbit educatiu coneixen molt tots els aspectes o les eines educatives… Si tots poguéssim conèixer una mica sobre el camp de l’altre, seríem més capaços de fer aquest abordatge global. Calen formacions conjuntes que ens ajudin a entendre quin és el paper que juga l’altre per utilitzar llenguatges més comuns, parlar d’una manera més compartida, compartir més l’àrea de coneixement.

  • Quin impacte té aquest informe en l’administració pública?

Estem relativament satisfets. L’informe ha tingut una rebuda positiva de les autoritats. A la presentació del document van venir representants de les diferents conselleries de la Generalitat de Catalunya i ens han verbalitzat un cert compromís per incorporar alguna de les propostes de l’informe. També comparteixen moltes de les debilitats que s’han identificat a l’informe i se’ns ha verbalitzat la idea d’incorporar, per exemple, la millora de les capacitats dels CSMIJ, de revisar el model educatiu que tenim en salut mental que no és un model específic. Actualment, atenem als infants des del model d’atenció a les necessitats educatives especials, que està molt bé, però que s’ha de pensar ben bé en què fem amb aquests infants. Ara cal veure si aquests compromisos verbals es concreten en propostes més fermes i en una aposta més seriosa.

Sobre la promoció i la prevenció dels problemes de salut mental entenem que és més complex, però ens agradaria que hi hagués un compromís perquè això es faci efectiu. La nostra funció com a federació és que això vagi endavant.